"En el transcurs del temps la cornamusa perdé prestigi i descendí de les altes esferes per a passar a poc a poc al domini popular, succeint el mateix amb la cornamusa que amb altres manifestacions d'art, les quals, després d'haver campat per les sales palatines i haver estat patrimoni dels cortesans, perden llur categoria senyorívola per a passar a ésser patrimoni de la gent humil i rústega que les conserva i manté, donant- les un caràcter de popularitat que les fa sobreviure a la seva etapa d'esplendor, perpetuant- les i mantenint- les adaptades a un nivell més humil d'aquell en que havien viscut en altres temps; talment ha passat a moltes danses, cançons i instruments músics, entre ells a la cornamusa, que va baixar del palau reial a la plaça per a fer ballar i divertir la gent senzilla." 

          Rellegiu aquest fragment de Joan Amades ( agost de 1932), que és ben sucós. Al segle XIV trobam els xeremiers a les corts reials de Catalunya i de Mallorca, per exemple "Joan Mascum, joglar de cornamusa del rei que fou de Mallorches " (Jaume III). També, tenim notícies a la mateixa època de joglars — probablement xeremiers — a Alaró, Robines, Inca, Sineu, Sencelles ... que davallaven a Palma per celebrar la festa de la Conquesta.

          La presència de xeremiers a les festes dels pobles de Mallorca es manten durant cinc o sis segles; per tot aquest temps acompanyen el ball, les corregudes i el trescaviles (elements bàsics de la major part de festes populars arreu del món: balls, competicions i trull de carrer). Cossiers i cavallets també ballen al so que toquen les xeremies, el flabiol i el tamborí. 

          Entre el XVIII i el XIX s'estenen, com arreu d'Espanya, els boleros i sobretot les jotes, aquests balls que ara han d'esser símbol de "mallorquinitat "; i no està mal pensat, ja que tenen molts d'elements que els fan bons per a aquesta funció: D'una banda són balls estesos arreu d'Espanya i que aquí i allà, també a Mallorca, adopten determinades característiques pròpies sobre una mateixa base i estructura (són, ja d'entrada, balls regionals — també ho són els partits que els potencien). D'altra banda són balls mig morts — en decadència; quin símbol millor es pot trobar per a un projecte de destrucció com la "mallorquinitat " (tan lligada a la balearització i al col·laboracionisme mesell).

           Durant aquest segle, sobretot (i ja durant el passat amb les bandes de música), les xeremies han hagut de compartir la seva funció amb orquestrines i gramòfons fins que — com la major part d'instruments tradicionals d'aquí i d'allà — han cedit el lloc a una nova música i s'han anà: morint (durant aquest segle s'ha anat reduint el nombre de xeremiers, s'han deixat de fer xeremies, etc, ): l'òrgan que perd la seva funció resta atrofiat. Es aleshores que comença la seva momificació i folklorització útil per a una política unitarista que escampa una imatge D'"España variopinta" (en l'anecdòtic) entre els seus súbdits i que la ven als turistes (per suplir les imatges, posau aquí dues estampes reals): 

1- uns xeremiers tocant la "marxa reial" mentre alcen déu; 

2- uns xeremiers vells vestits de pagesets tocant el "quevivaespaña" a una barbacoa ).

          Devers els anys seixanta hi ha un nou interès per la vida tradicional; segons on — o segons en quins sectors, aquí residuals — va lligat a un cert ecologisme (gent que en vol l'essencial , la vida, el funcionament, per contraposició a l'uniformisme ianqui- industrial imperant); segons on, lligat a un simple col·leccionisme — de gerretes, de punts de ball, de partitures, etc., —; en el cas de Mallorca va lligat sobretot a un neofolklorisme amb tots els elements de la folklorització anterior passats per la farsa autonòmica i batejat amb el nom "mallorquinitat" . Tot plegat un munt de noves seccions femenines, quatre carretons de la beata, un parell de processons de dimonis i de xeremiers ... i tot això al servei no del rei de Mallorques, sinó dels petits virreis de poca volada i d'interessos mesquins que el poble mallorquí potencia. 

          Fins i tot els nous grups de cantadors tradicionals han perdut un element bàsic de la cançó popular: la sàtira fresca i actual (escampar quatre veritats entre nota i nota); això ho ha sabut fer, per exemple, AL TALL al País, Valencià, mentre aquí — i si els canten bé ja és molt — es van repetint quatre repertoris de càrrega elementalment conservadora... 

          Amb tot aquest panorama, no seria bona cosa que s'esvaís el so de les xeremies o que canviàs de joc i de camí ?. De tot plegat se'n salven residualment, les festes de qualque poble, qualque torrada, i poca cosa més. 

Toni Artigues, Tardor 1984